|
en nom de l'Associació de
Veïns i Amics
|
 |
|
|
en nom de l'Associació de
Veïns i Amics
|
|
|
| Centraré la intervenció
en tres punts: l'Antic Fossar, el Mural i les Esteles.
L'Antic Fossar "Per reunir males condicions el fossar antic, se pensà en fer-ne un altre que és el que hi ha actualment (...) El terreny ocupat costà 531 pessetes amb 25 cèntims. El recollit per subscripció fou de 2.682, 50 pts. Es començà en 1908 i s’acabà en 1910. El primer difunt que s’enterrà en el nou cementiri quan encara no estava feta cap paret fou Victorià Vilà i Miró anomenat Xiquillo"Aquestes paraules foren escrites per un rector de Belltall, que alguns dels presents van conèixer de petits i que molts n'han sentit parlar, Mossèn Dalmau Llebaria (1915-1924). L'any 1918 va escriure uns Apunts històrics i notes de la parròquia; va recollir notícies que li havien contat que s'havien produït a Belltall, una de les quals era del cementiri que acabem de referir. "Per reunir males condicions el fossar antic, se pensa fer-ne un altre"Quines eren les males condicions? Era sobretot una qüestió d'espai. El Fossar s'havia fet petit. Els enterraments eren fets a terra. Hom era sepultat, ens expliquen els llibres des del primer el 1603, en los vas (sepultura) del seus avantpassats. D'espai, ja no en deuria quedar. Com era el Fossar?. Dels testimonis de la gent gran, que així mateix recorden el que els havien transmès els seus pares i padrins, hem pogut fer-ne una aproximació (el Jaume el Roseret ens ha explicat el què ell ha vist i el què li havia explicat el seu padrí). En aquest mateix lloc, el Fossar s'estenia en dues o tres feixes. Una paret que l'envoltava, alta, coronada en diferents punts per esteles que abans ocupaven part del Fossar i que encara avui podem veure en cementiris propers com el de Vallbona o el de Passanant. D'aquesta paret , que es va anar desfent perquè se n’aprofitava les pedres per a fer cases, encara en quedà durant un temps una part de poca alçada. El Josep de Ca la Virgínia ens ha recordat que el carro passava prou just entre la paret i el forn comunal de baix. Unes quantes esteles van quedar en l'espai plantades a terra. Mes tard, s'havien col·locat properes a l'abeurador. Els petits s'hi asseien damunt. Un altre element que restà dempeus, encara que malmès, tocant a la paret, fou el nínxol del Carlà. En entremaliadures de jocs d’infants havia corrregut més d'un crani com a pilota (segons sembla, sortit de la sepultura del Carlà). Hem esmentat l'abeurador que fins a començaments dels anys 60 hi hagué al Fossar. Els animals, mules i matxos s'hi portaven a beure. Feia un 4 metres de llarg; l'aigua hi arribava canalitzada, fins i tot una boia en regulava la sortida. Furgant en altres records, s'ha contat que quan es van fer les escoles noves, als anys quaranta, i en projectar-ne els desguassos que havien de passar pel mig del Fossar, es va obrir una rasa i en trobar tants ossos es va haver de tancar i buscar una altra sortida. Per la mare de Déu de Montserrat, en temps de mossèn Barenys (1953-59), s’anava a cantar un respons al Fossar que es repetia per Tots Sants. També els infants, hi ha qui ho recorda, per la seva Comunió hi anaven a portar un ram de flors. Va desaparèixer l'abeurador, les esteles, van venir transformadors al mig del Fossar, pals elèctrics, corrals, i als últims anys s'aprofitava com a abocador de la brossa... Si no hagués estat pel record de molts, qui s'hauria imaginat les últimes dècades que en aquest espai hi havia un lloc per tantes cultures, sagrat, de sepultura, de recolliment i de pau des dels inicis de Belltall, i al llarg de set segles? Avui, 100 anys després, recordem
i guardem de l'oblit, retornant el nom i la dignitat que es mereix, a aquest
lloc de pau i de respecte de tots els que al llarg dels segles hi van trobar
el repòs etern.
El Mural El mural conté 1447 registres de defuncions que han estat extrets dels llibres de defuncions de l'església. Sortosament, s'han pogut conservar al llarg de gairebé quatre segles. Podem afirmar que els sepultats aquí van ser molts més. L'església romànica de Belltall, dedicada a Sant Pere, ja apareix documentada l'any 1194. Al costat de les esglésies hi havia els Fossars, com és el nostre cas. El primer registre és del 1603, l'últim de 1908. 92 anys, han passat de l'última sepultura. Hem respectat la transcripció original dels noms, és una manera de veure com s'ha escrit a través del temps. Les normes ortogràfiques actuals són posteriors al 1910. Segurament, en algun cas, hi pot haver algun error, alguna dificultat de la data o del nom, però no de l’any. Cal dir que únicament s’ha fet una variació en el nom de les persones. A partir d'un cert moment foren escrits en castellà. Catalunya va perdre les seves llibertats nacionals el 1714, cada 11 de setembre ho recordem. Van venir posteriors Decrets de Nova Planta amb les conseqüències prou sabudes de prohibicions de la nostra llengua cultura i personalitat com a poble. La llengua catalana, apartada del seu ensenyament i prohibit el seu ús escrit. Aquí, els efectes contra la llengua, tardaren més a arribar. No va ser fins el 1865 que un mossèn que es deia Pau Cugat va començar a escriure en castellà i signava Pablo Cugat. Coincidí amb els anys de construcció de l’Església Nova, l'any 1865, que, tràgicament, marcà una dramàtica dada de morts, 25 com podeu comprovar en el mural. La més alta esdevinguda mai en un any. Dos anys abans, però, el 1863, n’hi hagué 21. Tres anys després, el 1868, 5. L’any que s'acabà l'església, el 1869, 4. Aquell Belltall, havia crescut molt el s XIX, El 1859, hi havia, segons consta al llibre del Roser més 60 cases i 309 confrares. Al tombant de segle XX, la població deuria acostar-se als 400 h., arribant al seu sostre el 1928 amb 99 cases i 452 veïns. Les mateixes cases que en l’'ctualitat, no habitants, és clar. A partir d'aquest 1865, els Pere, Josep, Miquel, Jaume Llorenç, Aleix, Mercè, Remei passaven a ser Pedro, José, Miguel, Jaime, Alejo, Mercedes,.. Ens ha semblat, doncs, que havíem de respectar el seu verdader nom. Hem dit 1446 homes, dones i infants registrats. El primer nom és de Bartomeu Cabestany. Llegim en el libre d'òbits: "A trenta de janer de l'any mil sis-cents y tres, morí Bartomeu Cabestany paigès de Belltall, rebé tots los Sacraments de la Mare Iglesia y devotament, feu testament ......fou enterrat en lo fossar del lloc en lo vas dels seus."Les morts constaven com a naturals (clar que es difícil de precisar què significava aquest concepte ) violenta (en el primers anys per trobar-se Catalunya en lluites entre bandolers, morts per arma de foc, pedrenyals, en deien). Vegem-ne un cas: "Als 11 dies d’agost de l'any 1612 mori Damià March paiges de Belltall, fill de Monserrat Martí de mort violenta en lo Moli de Vent de moltes pedrenyalades que li tiraren los bandolers aprés d’haver posat foc al Molí no pogué rebre los Sacraments de la Mare Iglesia per ser la mort tan prompta feu testaments anys fa en poder del rector de Belltall. Lo endema se li fou donada eclesiastica sepultura. Fou enterrat en lo Fossar de Belltall en lo vas de sos avantpassats y lo dilluns se li fou fet lo cos present per Lluís Roig, rector de dit lloc".La mortalitat era gran, i sobretot la infantil, les epidèmies, pestes, contagi que en deien. Anys de fam i guerrers, feien que la població estigués estancada durant molt temps. Una població de poc més de mig centenar d’habitants, podia perdre’n 8 en un mes d’estiu. Tots de contagi, ens diu el llibre: "12 agost 1651 Morí Agustí Riba, sa muller i una filla després d'haver rebut lo sagrament de la confessió. No feren testament. Moriren de contagi. Donada eclesiastica sepultura en lo fossar de dit lloc de Belltall".No tots els enterraments es feien al Fossar. Hom recorda que a la plaça de les Capelles al redòs de l'antiga església s'hi han trobat restes humanes. Hem sabut que a l'església estava reservada la sepultura al Carlà, la seva família i als rectors. Els últims a ser-hi sepultats van ser: "Joseph Batlle, 18-8-1781, s'ha donat a son cos sepultra eclesiastica en la Yglesia de Belltall.
Parlem de les esteles. És l'únic element original que ens recorda l'Antic Fossar. Peça de pedra gravada amb dibuixos, consistent en un disc i un peu per ser plantada a la capçalera de la sepultura i encarada al sol ixent. El cercle simbolitza en el cristianisme, com en altres religions, l'eternitat i la vida perdurable. També el cel i la perfecció. La creu símbol distintiu dels cristianisme és majoritària en les esteles funeràries, com s'esdevé en les de Belltall. Creu llatina de braços iguals, però que en tres d’aquestes esteles pren 7 característiques diferenciades. Una de les esteles, mostra repetida la flors de vuit pètals, símbol també d'eternitat. L'estela que hem reproduït en ceràmica, en record de la diada d'avui i dels 10 anys d'Associació de Veïns, és la que veiem en primer terme. En una de les cares, s'hi mostra una creu de braços corvats, al mig, hi destaca un cercle que emmarca un trèvol, emblema de la Trinitat. La creu en cadascun dels seus braços es divideix en tres segments que acaben en 3 boles o perles. En l'altra cara hi ha una representació d'una creu d’arrel celta, portant a l'interior una creu gammada o esvàstica, particularitat única, segons els estudiosos, en les esteles del nostre país. L'esvàstica ja era present a la prehistòria, representa el curs del sol, el moviment i la vida. Per acabar, dir que aquest relat s'ha pogut fer a partir dels records personals, dels llibres de l'església, i del que ens podem dir aquestes pedres, senzills monuments funeraris. Però com s'ha dit, sobretot el que hem pretès ha estat recuperar de l'oblit un espai. Avui celebrem tenir a Belltall, una plaça, la plaça del Fossar, un lloc de trobada, de passeig, i de record de totes aquelles persones que van viure, créixer, estimar i treballar perquè els seus fills i les generacions que els van seguir tinguessin unes millors condicions de vida. Pensem que en bona mesura ho han aconseguit. |
 |